Vam acabar l’any 2014 i iniciat el 2015 de la millor manera que sabem: passant dies tranquils amb la família, amb els nostres fills i viatjant un poquet. En aquesta ocasió viatjant prop de casa per descobrir alguns dels secrets que amaga la nostra província. Alacant és ben coneguda per la seua costa, les ciutats i pobles situats a les platges reben cada any milers de visitants. Encara que cada dia més aquests turistes fan alguna incursió cap a l’interior, són encara molts els llocs desconeguts no únicament per a ells, també per als qui passem en aquestes terres la major part de la nostra vida.

La Vall de Laguart pertany a eixes zones tranquil·les de la nostra terra. La part nord de la província d’Alacant es caracteritza pels forts plegaments que han originat serres de forts pendents on l’aigua s’ha encarregat d’excavar gorges, coves, barrancs i altres monuments naturals admirables.
Però també l’ésser humà, des de fa milenis, ha modificat aquests paisatges creant llocs únics i especials. Els murs de pedra, els pous de neu o caves, els abancalaments i terrasses a les faldes de les muntanyes pedregosses, molts masos ara oblidats, fonts i sistemes de reg, castells i muralles, esglesies i convents, pintures rupestres…

Indicador de la ruta PR-CV147 (Alacant, 2015)

La cultura morisca va modelar i influir en el nostre actual mode de vida de manera evident i remarcable. A la Vall de Laguart van deixar testimoni dels seus esforços i treballs en una ruta que ara anomenen «la catedral del senderisme» i que no fa més que aprofitar una gran part dels camins que els moradors d’aquells pobles van fer construint un camí de bells esglaons per connectar les cases de la muntanya als pobles de Fleix i Benimaurell.

A pesar d’haver iniciat l’estació hivernal fa pocs dies, la temperatura era agradable, la vegetació lluïa amb els seus colors verds intensos. El margalló (palmito) creava formacions vegetals admirables i alguns arbres encara mostraven les seues fulles amb colors tardorals. Els vestigis d’un mode de vida oblidat apareixien a cada pas: camps d’oliveres i garroferes abandonats, pous d’aigua construïts en pedra seca, fonts esculpides per mans desconegudes, cases deteriorades pel pas del temps…
Descens al Barranc de l’infern desde Benimaurell (Alacant, 2015)
Segons descens al Barranc de l’Infern (Alacant, 2005)

Realment la ruta és dura perquè és un «trencacames» però bé val la pena. No podem imaginar com ha de ser fer-la quan el sol calfa un poc més que ara. Tanmateix, en aquesta època de l’any el constrast amb la humitat i el fred en la part baixa del barranc creava constrasts de temperatura molt importants. El Barranc de l’Infern és també transitable però només per a persones expertes perquè són molts els punts on cal utilitzar cordes i on apareixen importants desnivells excavats en la pedra calcària tan típica d’aquesta regió. Realments aquest enclaus són accesibles només per a alguns i, segons ens van informar, és un dels canyons secs més remarcables de l’arc mediterrani.

Tram transitable del Barranc de l’Infern (Alacant, 2015)

Vam acabar la ruta arribant a Fleix i travessant un sorprenent forat a una paret al costat d’una cascada que en èpoques de pluja ha de ser una visió espectacular. En arribar a la Font Grossa -punt d’inici de la ruta per a la major part dels senderistes- no vam poder evitar aprofitar la calma regnant per fer una agradable migdiada al safareig del poble. La llum del sol, d’un taronja relaxant, ens va acompanyar en eixa estona de reconciliació amb la natura, satisfets d’haver gaudit, una vegada més, d’unes hores de comunió amb la natura i amb el nostre passat.

Llavador de Fleix, al costat de la Font Grossa (Alacant, 2015)
Font Grossa de Fleix (Alacant, 2015)

Per arribar a la Vall de Laguart es pot accedir per les dificultoses carreteres de la zona nord de la província o bé per l’autopista de peatge AP-7 i eixir prop de Dénia o Benissa. Des d’allí cal enfilar cap a l’interior per la carretera que duu cap a Campell, Fleix i Benimaurell o com allà diuen, el Poble Baix, el Poble Mig i el Poble Dalt. En aquest pobles existeixen agradables allotjaments familiars on passar unes quantes jornades i conèixer l’atractiu entorn. Nosaltres ens vam allotjar a Benimaurell per tal d’iniciar la ruta directament a peu. Els horts menuts recullen les fruites d’hivern i fan que els arbres siguen els millors «arbres de Nadal» que es puguen imaginar.

Va ser una ruta esgotadora. Les vistes des de l’Hotel Alahuar eren realment increïbles i tot un luxe per a nosaltres acostumats a anar d’hostal en hostal pegant bots alegrement. Un suc de taronges recent collides i la vista del Montgó allà lluny mentre l’illa d’Eivissa s’insinuava a l’horitzó van ser el trofeu inoblidable per al nostre esforç.

El cim del Montgó a Dènia il·luminat per la llum del capvespre
Cara sud del Montgó i el perfil de les illes balears a l’horitzó

Ací us deixem alguns detalls de la nostra ruta encara que està incompleta perquè ens vam quedar sense bateria al mòbil, tanmateix permet fer-se una idea de les característiques de l’excursió. Són moltes les webs en les quals podeu tindre informació detallada i més professional sobre aquesta ruta. Us animem a consultar-les i a posar-vos les botes de muntanya…

La Lluna del 3 de gener del 2015. Vistes des de Benimaurell (Alacant, 2015)

—————————————————-

Hemos acabado el año 2014 e iniciado en 2015 de la mejor manera que sabemos: pasando días tranquilos con la familia, con nuestros hijos y viajando un poquito. En esta ocasión viajando cerca de casa para descubrir algunos de los secretos que esconde nuestra provincia. Alicante es bien conocida por su costa, las ciudades y pueblos situados en las playas reciben cada año miles de visitantes. Aunque cada día más estos turistas hacen alguna incursión hacia el interior, son todavía muchos los lugares desconocidos no sólo para ellos, también para los que pasamos en estas tierras la mayor parte de nuestra vida.

La Vall de Laguart pertenece a esas zonas tranquilas de nuestra tierra. La parte norte de la provincia de Alicante se caracteriza por los fuertes plegamientos que han originado sierras de fuertes pendientes donde el agua se ha encargado de excavar gargantas, cuevas, barrancos y otros monumentos naturales admirables.

Pero también el ser humano, desde hace milenios, ha modificado estos paisajes creando lugares únicos y especiales. Los muros de piedra, los pozos de nieve o cavas, los bancales y terrazas en las faldas de las montañas pedregosses, muchos caseríos ahora olvidados, fuentes y sistemas de riego, castillos y murallas, iglesias y conventos, pinturas rupestres …

La cultura morisca modeló e influir en nuestro actual modo de vida de manera evidente y remarcable. En el Valle de Laguart dejaron testimonio de sus esfuerzos y trabajos en una ruta que ahora llaman «la catedral del senderismo» y que no hace más que aprovechar una gran parte de los caminos que los moradores de aquellos pueblos hicieron construyendo un camino de bellos escalones para conectar las casas de la montaña en los pueblos de Fleix y Benimaurell.

A pesar de haber iniciado la estación invernal hace pocos días, la temperatura era agradable, la vegetación lucía con sus colores verdes intensos. El palmito (palmito) creaba formaciones vegetales admirables y algunos árboles todavía mostraban sus hojas con colores otoñales. Los vestigios de un modo de vida olvidado aparecían a cada paso: campos de olivos y algarrobos abandonados, pozos de agua construidos en piedra seca, fuentes esculpidas por manos desconocidas, casas deterioradas por el paso del tiempo …

Realmente la ruta es dura porque es un «rompepiernas» pero bien vale la pena. No podemos imaginar cómo debe ser hacerla cuando el sol calienta un poco más que ahora. Sin embargo, en esta época del año el contraste con la humedad y el frío en la parte baja del barranco creaba contrastes de temperatura muy importantes. El Barranco del Infierno es también transitable pero sólo para personas expertas porque son muchos los puntos donde hay que utilizar cuerdas y donde aparecen importantes desniveles excavados en la piedra caliza tan típica de esta región. Realments este enclaves son accesibles sólo para algunos y, según nos informaron, es uno de los cañones secos más remarcables del arco mediterráneo.

Acabamos la ruta llegando a Fleix y atravesando un sorprendente agujero en una pared junto a una cascada que en épocas de lluvia debe ser una visión espectacular. Al llegar a la Font Grossa -punto de inicio de la ruta para la mayor parte de los senderistes- no pudimos evitar aprovechar la calma reinante para hacer una agradable siesta en el lavadero del pueblo. La luz del sol, de un naranja relajante, nos acompañó en esa rato de reconciliación con la naturaleza, satisfechos de haber disfrutado, una vez más, de unas horas de comunión con la naturaleza y con nuestro pasado.

Para llegar a la Vall de Laguart se puede acceder por las dificultosas carreteras de la zona norte de la provincia o bien por la autopista de peaje AP-7 y salir cerca de Denia o Benissa. Desde allí hay que enfilar hacia el interior por la carretera que lleva hacia Campell, Fleix y Benimaurell o como allí dicen, el Poble Baix, el Poble Mig y el Poble Alt. En este pueblos existen agradables alojamientos familiares donde pasar varias jornadas y conocer el atractivo entorno. Nosotros nos alojamos en Benimaurell para iniciar la ruta directamente a pie. Los huertos pequeños recogen las frutas de invierno y hacen que los árboles sean los mejores «árboles de Navidad» que se puedan imaginar.

Fue una ruta agotadora. Las vistas desde el Hotel Alahuar eran realmente increíbles y todo un lujo para nosotros acostumbrados a ir de hostal en hostal pegando botes alegremente. Un zumo de naranjas recién cosechadas y la vista del Montgó allá lejos mientras la isla de Ibiza se insinuaba en el horizonte fueron el trofeo inolvidable para nuestro esfuerzo.

 

Recuerda, puedes suscribirte a nuestro blog y también vernos en

Y si te gusta, comparte y así nos ayudas a difundir esta información.

Pin It on Pinterest

Share This