MAL D’ESCOLA

MAL D’ESCOLA

La idea que és possible ensenyar sense dificultats resulta d’una represenatció etèria de l’alumne. La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d’ensenyar tot, començant per la mateixa necessitat d’aprendre! Però no és així. Des de la nit dels temps escolars l’alumne considerat normal és el que oposa menys resistència a l’ensenyament, el que no dubta del nostre saber ni posa a prova la nostra competència, un alumne guanyat d’entrada, dotat d’una comprensió immediata, que ens estalvia la recerca de vies d’accés al seu magí, un alumne dotat naturalment de la necessitat d’aprendre, que deixa de ser un mocós turbulent o un adolescent problemàtic durant la nostra hora de classe, un alumne convençut des del bressol que cal lligar curt els apetits i les emocions per l’exercici de la raó si no volem viure en una selva de predadors, un alumne que sap que la vida intel·lectual és una font de plaer amb infinita capacitat de variació i de refinament, quan la major part dels altres plaers estan limitats per la monotonia de la repetició o pel desgast del cos, ras i curt, un alumne que ha comprés que el saber és l’única solució: solució a l’esclavatge on es manté la ignoràcia i consolidació única per a la nostra ontològica solitud.

Daniel Pennac

LOS SIETE SABERES NECESARIOS…

LOS SIETE SABERES NECESARIOS…

Si pudiera existir un progreso básico en el siglo XXI debería ser que hombres y mujeres dejen de ser juguetes inconscientes no sólo de sus ideas sino también de sus propias mentiras. Es un deber capital de la eduación armar a todos para el combate vital en favor de la lucidez.

Si la modernidad se define como fe incondicional en el progreso, en la técnica, en la ciencia y en el desarrollo económico, entonces esta modernidad está muerta.

[…] La historia humana ha sido y sigue siendo una aventura desconocida. Sería una gran conquista de la inteligencia poder, por fin, deshacerse de la ilusión de ser capaces de predecir el destino del hombre. El futuro es abierto e impredecible.

Edgar Morin

EDUCAR PARA SER

EDUCAR PARA SER

…abandonamos dos cosas:en primer lugar la idea de que el pequeño era una especie de usurpador de nuestros derechos privados y, en segundo lugar, la teoría de que como educadores del niño debíamos regular, sistemáticamente y a tiempo, sus ganas de moverse y su curiosidad, basándonos en las opiniones fijas de los adultos e intentando encauzar ambas cosas en canales seguros.

En cambio, el mundo de su hijo: un ritmo de vida que, en gran parte, carece de sentido del tiempo, y que está absolutamente dirigido hacia la experiencia del momento, la necesidad de estar permanentemente en movimiento, de coger algo, de hacer ruidos, de probar algo nuevo; un hacer carente de finalidad, que sale del puro impulso de actividad, que parece que él mismo es la finalidad; una repetición inexplicable de acciones aparentemente sin ninguna utilidad: una incapacidad bastante habitual de captar las necesidades de los otros, especialmente de los adultos. Y además, la fuerte voluntad del niño de conseguir, de algún modo, aquello que él parece que siente somo necesidad interna y que, a menudo, el adulto no comprende.

También las herramientas que manejan los adultos y los niños son durante sus primeros años de vida muy distintas: el adulto trabaja con símbolos que son incomprensibles para el niño. Por contra, el niño se expresa a través de juegos que el adulto raramente comprende y constituyen un mundo en el que casi nunca le atrae penetrar. El adulto es un maestro sirviéndose de muchos objetos, de máquinas complicadas cuyo uso acostumbra a ser peligros o incomprensible para los niños y, siempre les atrae de forma mágica. El niño, en cambio, se siente en casa en un mundo de fantasía que al adulto le parece infantil o incluso peligroso. El adulto se siente a gusto con las abstracciones y las explicaciones lógicas con las que, muchas veces, aturrulla a sus hijos. Los niños, en cambio, necesitan ocasiones en las que a través de su propia actividad pueda sacarle a las cosas sus secretos y hacer sus propios descubrimientos.

Rebeca Wild

DES-EDUCA’T

DES-EDUCA’T

Podem dir que corro dos perills: el de quedar totalment anul·lat pel grup o a càrrec seu, i el de radicalitzar la meva individualitat i desentendre’m. Madurar vol dir trobar el punt just d’equilibri entre les meves aspiracions individuals i la meua contribució social.

Hi ha un relat que explica la història d’un viatger que va anar a parar a un prtit cementeri situat al bell mig d’un turó. Mirant les inscripcions de les sepultures, es va adonar que no hi havia ningú que passés dels deu anys. Una mica alarmat, pensant que en aquell indret devia passar alguna estranya maledicció sobre els infants, va preguntar a un guarda que hi havia per allà com era que tothom moria jove. El guarda va desvetllar-li el misteri. No era que tothom morís jove, sinó que quan moria algú, comptàven únicament els moments d’autèntica vida que havia tingut aquella persona.

Eva Bach i Pere Darder

EL GOZO INTELECTUAL

EL GOZO INTELECTUAL

Si intentamos sustituir la realidad mediante una simulación sofisticada y completa, lo que se obtiene es un artefacto indigerible incapaz de remplazar un viaje a la misma realidad.

Jorge Wagensberg

SUMMERHILL

SUMMERHILL

L’obediència hauria de ser un sinònim de cortesia social. Els adults no tenen cap dret a l’obediència dels infants. L’obediència ha de sortir de dins i no ser imposada de fora.

La disciplina és un mitjà per aconseguir una finalitat. La disciplina a l’exèrcit està encaminada a reforçar l’eficàcia en el moment del combat. Totes aquestes disciplines subordinen a l’individu a una causa determinada. Als països disciplinats, la vida esdevé vulgar.

[…] La disciplina de l’escola, quan hi ha bons mestres, s’acosta al tipus de disciplina de l’orquestra. Massa sovint, però, s’assembla al tipus de la disciplina de l’exèrcit. Podríem dir el mateix de la llar. Una llar feliç és com una orquestra i té el mateix esperit d’equip. Una llar miserable ve a ser com una caserna governada per l’odi i la disciplina.

A.S.Neill

Pin It on Pinterest