Per a molts, la tardor evoca inevitablement sentiments intensos d’enyorança. Ja siga per la càlida coloració de les fulles o per la seua pregona i imparable caiguda, el fet és que tot esperit romàntic se sent inclinat a reconèixer en aquesta època de l’any l’edat en què, cap al final de la maduresa, la vida engalana els nostres cabells amb unes vistoses canes d’aspecte venerable.
Alguns reaccionem amb confusió davant d’aquesta etapa. La natura viu un moment de crisi durant la tardor i sembla com si la nostra ànima es contagiara amb el desànim i la profunda desmoralització que ens transmet el paisatge. Per això aquest és un moment en què tendim a qüestionar-nos a nosaltres mateixos. Recordem, amb nostàlgia, altres moments de la nostra vida i tendim a imaginar-nos altres situacions allunyades d’una realitat quotidiana que no ens satisfà. A la tardor abandonem projectes, ens fem nous propòsits, dubtem del que crèiem estar segurs i oscil·lem, apesarats, entre diverses alternatives, a causa d’una profunda incertesa. Tota la nostra vida sembla dominada per una inèrcia decadent.
Però, per als xiquets, aquesta època de l’any és molt diferent. Potser és l’època més entranyable: el moment de major intimitat amb la natura. Recorde que, de menut, em mirava extasiat els trocs nus dels arbres i que una força estranya, misteriosa, m’impulsava a palpar, acaronar i abraçar les branques i els troncs dels arbres sense fulles. Sentir el tacte d’aquella pell aspra, vella i dura m’esborronava. Per això m’agradava tant repenjar-me en aquelles branques, mig arraulit, com un infant satisfet als amorosos braços de la mare naturalesa.

Ara contemple els fills i veig que també ells viuen i gaudeixen d’aquesta passió per la tardor. Com a mi, a ells també els encanta el sorollet persistent de les fulles trencant-se sota els seus peus, mentre corren i saltironegen alegrement sota les branques nues de la figuera. A l’igual que jo, es miren fascinats la manera com cada fulla s’esmicola en mil trossets entre els seus dits quan les aixafen entre les mans amb extremada delicadesa. Exactament com a mi, els exalta el joc innocent i alegre d’estirar-se i fer tombarelles sobre un mantell de fulles seques, per a, a continuació,  llançar-les enlaire i sentir com els cau damunt una meravellosa “pluja de fulles”.
L’alegria de viure no és patrimoni exclusiu de la infància, no obstant. Epicur, reclòs al seu jardí, escrivia a Meneceu dient-li que mai no s’és massa jove ni massa vell per a buscar la saviesa: el secret de la felicitat –el genuí plaer de la vida- està, possiblement, a l’abast de tothom. Encara es poden collir figues a la figuera. Fins i tot quan les seues últimes fulles fan veure que aviat cauran, la collita pot ser humil, però saborosa. No permetem, doncs, que caiguen a terra i es perden els fruits de la vida. Al contrari, collim-los i assaborim amb delit els plaers senzills que ens dóna la vida a cada pas, des d’ara mateix fins al que haja de ser el nostre últim dia d’existència.

Pin It on Pinterest

Share This