FIDELIS, FORTIS ET PRUDENTIS: EL SEXENNI DE MORELLA

FIDELIS, FORTIS ET PRUDENTIS: EL SEXENNI DE MORELLA

El Sexenni de Morella: una fiesta que, por tradición, se celebra cada seis años se antoja incompatible, hasta cierto punto, con estos tiempos que corren en los que lo único que parece importar es la más absoluta inmediatez. Los rituales festivos al uso consagran el año como el ciclo que propicia el eterno retorno de la fiesta. Seis años parecen una eternidad: un ejercicio inasumible de contención y paciencia en la época del todo-en-un-click y la inmediatez de la recompensa

Maqueta de la ciudad de Morella

Pero en Morella se hacen fuertes tras sus antiguas murallas, aferrados a sus tradiciones, y resisten el envite del torbellino de la efímera fugacidad. El Sexenni de Morella, de hecho, es un homenaje a lo que permanece, a aquello que no sucumbe, ya que su origen se debe a la milagrosa supervivencia de un pueblo cuando la muerte les dió asedio, en forma de peste, hace más de trescientos años. (más…)

MORELLA: ROCA, VIENTO Y PIEDRA

MORELLA: ROCA, VIENTO Y PIEDRA

ENTRADA BILINGÜE: VALENCIÀ/CASTELLÀ

Roca, vent i fred. Aquest són, possiblement, els tres elements més remarcables de Morella i de la serra del Maestrat, una terra inhòspita que, tot i això, ha sigut poblada durant segles per gent decidida i de tarannà ferreny. Tan sols cal veure la ciutat penjada allà dalt del penyal, envoltada per la seua inexpugnable muralla per a intuir que els que allà han viscut i viuen són gent valenta.

(más…)

LOS BELLOS PUEBLOS DEL MAESTRAZGO

LOS BELLOS PUEBLOS DEL MAESTRAZGO

Hay lugares a los que no nos cansamos de acudir una y mil veces. Paraísos cercanos en los que disfrutar en familia, visitar bellos pueblos, pasear por el monte y saborear una deliciosa comida mientras conversamos y los niños juegan. Uno de esos lugares es el Maestrazgo. Esta región,  compartida por las provincias de Castellón y Teruel, está llena de encantos sorprendentes. En estas fechas comienza la temporada micológica y son muchos los apasionados por las setas que acuden a recolectarlas o a saborear ricos platos en las semanas gastronómicas que allí se organizan.
Mirambel es una de las joyas del Maestrago turolense (Mirambel, 2015)

Este territorio tiene muchos elementos que lo identifican. La elevada altitud hace que sus montes se conviertan en duros páramos allá donde el viento y la nieve se hacen fuertes en invierno, y el sol y la sequía lo arrasan todo en verano. En zonas menos sufridas, los bosquetes de carrascas y árboles caducifolios crean bellos enclaves que en estas fechas se tiñen de colores cálidos: rojos, anaranjados, ocres y amarillos. La gente que ha habitado estos lugares desde antiguo se adaptó a vivir con poco. Cultivando cereales y patatas, criando ovejas y posteriormente cerdos. Preparando sus campos y corrales a base de sacar las losas de piedra que todo lo cubren y construyendo las bellas paredes que ahora definen este territorio.

(más…)

SAGUNT, HISTÒRIA OBLIDADA

SAGUNT, HISTÒRIA OBLIDADA

Són habituals els viatges que fem a València i Barcelona. En el nostre recorregut passem per ciutats emblemàtiques per a la nostra història com ara Xàtiva o Sagunt. Per desgràcia, amb les comoditats de les circunvalacions ara s’han convertit en un punt en el mapa i la major part dels viatjers no entrem a visitar-les. Fa unes setmanes anàrem a Tarragona i vam aprofitar per fer una vista a aquesta emblemàtica ciutat que ja va ser grega i aliada de Roma al segle III a.C.


Per arribar a la ciutat actual has de travessar hectàrees de tarongers i després una gran quantitat d’edificis nous construïts en els darrers anys per efecte de la febre “del rejol i el formigó”. Moltes cases tancades, carrers buits i solars abandonats. Una vegada t’endinses en l’antiga ciutat tot et sembla agradable i especial. Els edificis del barri vell transpiren aromes del passat i narren històries de mercaders, de mariners i camperols, de grecs i romans…

El nostre objectiu era el seu castell que domina el paisatge des de molts quilòmetres a la redona. És una fortalesa immensa situada a un lloc estratègic ben triat pels habitants de l’època. A l’est, la mar mediterrània, la plana plena de tarongers, les platges, algunes dunes residuals i el port magnífic, l’antic “Grau Vell”. A l’oest les muntanyes de gran pendent cobertes de vegetació.

Per accedir a l’antic teatre i el castell cal demanar una entrada que és gratuïta però no hi ha cap informació, per la qual cosa la major part dels visitants passen sense rebre cap informació. De tant en tant, els guardes de seguretat d’una empresa privada informen i amablement t’indiquen el protocol a seguir. És el primer que el turista pot observar: la manca total de personal destinat a cuidar el nostre patrimoni i a informar el foraster de les normes bàsiques d’accés.

Una vegada arribes al castell no pots més que admirar la construcció i els elements que se conserven però també et sents trist davant l’evident abandonament de la plaça. L’escassa informació és antiga i poc atractiva, alguns elements com tanques i dipòsits rovellats i abandonats ocupen aquest espai emblemàtic. En alguns punts és fins i tot perillós fer la visita amb xiquets o persones majors perquè hi ha buits i forats pertot arreu.

Des d’allà d’alt la vista és espectacular i no pots deixar de preguntar-te què han fet les nostres administracions en les últimes dècades pel manteniment del castell de Sagunt que corona l’antiga ciutat iberoedetana que Anibal conquerí en l’any 219 a.C. després d’un llarg assedi. I encara et sents més enfadat quan observes la ciutat nova allà baix amb centenars de metres urbanitzats i abandonats on s’invertiren milers d’euros per promoure urbanitzacions que ara han quedat paralitzades…

Diners soterrats entre formigó i asfalt mentre el castell de Sagunt va deteriorant-se cada dia per efecte del temps i la falta d’atencions. El nostre patrimoni és únic i ha de ser un esforç de tots apreciar-lo i conservar-lo. Eren moltes les persones que vistaven aquell dia aquest lloc i en totes les converses es repetia aquestes idees que ara us trasmet, per això precisament m’he animat a transcriure-les avui. Prompte arribaran les vacances, anirem potser lluny a visitar diversos llocs, però no oblideu que a casa tenim tresors que hem de posar en valor.

El teatre romà ha sigut al llarg de les últimes dècades focus de controvèrsies diverses. La seua inadequada restauració a principis dels anys ’90 va suscitar fins i tot la intervenció del Tribunal Suprem ordenant la demolició d’aquelles obres que, tanmateix, no s’han dut a terme per manca del presupost necessari. Així són les coses. Ara bé, no es pot qüestionar la utilitat del lloc on cada any es celebra part del Festival d’Estiu Sagunt a Escena. La seua sonoritat és perfecta i la sensació d’escoltar-te a tu mateix des del fons del teatre una experiència única.

Per finalitzar la nostra visita no podíem anar-nos-en sense assaborir algun dels deliciosos plats típics de la regió. Al costat del teatre hi ha un deliciós restaurant en el qual dinar tranquils amb els xiquets jugant al jardí. El menú deliciós de Le fou ens va ajudar a superar les sensacions incòmodes que havíem experimentat en la visita al castell i ens van animar a recomanar-vos una escapada a aquesta ciutat romana situada al costat de la desembocadura del riu Palància.

PENYAGOLOSA: EL NOSTRE CIM

PENYAGOLOSA: EL NOSTRE CIM

Del Montgó al Delta de l’Ebre: aquesta és la visió que pot gaudir qui fa cim al Penyagolosa. Deia Cavanilles que originàriament el nom d’aquesta muntanya era el de “Penya colossal”. Ignorem si això és cert o no, però la veritat és que el seu aspecte impressiona des de la distància. Posats a imaginar una altra etimologia, diríem que certament és una penya “golosa”, atés l’elevadíssim nombre de muntanyers i amants de la natura que es deixen arrossegar fins ací pel seu irressistible atractiu.

Sant Joan de Penyagolosa (Castelló, 2013)


Lloc de pelegrinatges centenaris, la muntanya concita emocions profundes i no és fàcil per al visitant resistir-se a la sensació d’estar ingressant a un espai sagrat. El silenci de l’entorn, la magnificència dels boscos, l’alçària de la muntanya i el caràcter recòndit del paratge susciten espontàniament una actitud respectuosa i quasi reverencial en qui s’endinsa en aquest racó de la nostra geografia.

Pinars de pi negre i pi roig (Castelló, 2013)

 L’associació entre el seguit de les estacions de l’any i l’elevada altitud de la serralada ofereix un espectacle divers gràcies a la gran quantitat d’espècies vegetals adaptades a les condicions ambientals variables. Roures i carrasques, les dues espècies de pins, ginebres i teixos, pomers i pruners bords, aurons i grèvols… Nombrar-les totes no serviria per transmetre la impressió que fa veure-les juntes en un passeig tan breu. Aquesta diversitat vegetal assegura infinitat de regals al caminant que fan més agradable l’esforç d’arribar al cim de la muntanya.

Grèvol (Castelló, 2013)

Pinars de camí al cim (Castelló, 2013)

Protegits per la mateixa muntanya dels vents de ponent, és fàcil assolir els 1.814 m.s.n.m. El sender no és complicat però sí exigent, ja que el desnivell obliga a no accelerar-se, a adaptar-se al ritme marcat pels batecs del cor. Cal dedicar moments a contemplar els voltants que, a poc a poc, van guanyant majestuositat. Els boscos desapereixen i, en aquest moment de l’any, fins i tot cal xafar neu per superar les últimes rampes del recorregut.

Vistes de la mar Mediterrània des del macís del Penyagolosa (Castelló, 2013)

Vistes cap a ponent des del cim (Castelló, 2013)

 El cim del Penyagolosa està envoltat per multitud de barrancs plens de vegetació i planúries estepàries que aparenten erms a l’observador ocasional. Costa imaginar que, al llarg de segles, les persones hagen tret profit a aquesta terra tan sols cultivant cereals i creïlles o pasturant ramats. Encara ens queda el testimoni d’aquella època en les contruccions de pedra seca que trobem als murs i refugis dels pastors. Són autèntics monuments, obres d’art que encara hui es conserven i que, malgrat la seua senzillesa i rusticitat, cal valorar amb la deguda sensibilitat artística.

Construcció amb pedra seca a les muntanyes del Maestrat (Castelló, 2013)

Aspecte hivernal on destaquen els murs fets amb pedra seca (Castelló, 2013)

 Ens allunyem del cim i tornem cap a Vistabella, on ens refugiem “A un pas del cel“. Allí ens esperen uns amfitrions d’una amabilitat insòlitament entranyable. Els hàbitats inhòspits fan dels seus habitants éssers essencialment hospitalaris -una vegada més, la necessitat fa virtut-; és com una mena de malaltia inguarible d’aquestes comarques.

Vista de la cara nord del macís del Penyagolosa (Castelló, 2013)

Aquest poble de carrers estrets, amb cases de pedra adosades per bastir una muralla, se situà d’alt d’un turó per protegir-se d’invasors indessitjables. Ara, en canvi, és precisament el fet de ser una talaia inaccessible i amb belles vistes el que atrau a decenes de forasters que arriben ací per descobrir la bellesa del paisatge i conèixer els encants d’una vida allunyada del soroll i les permanents obligacions. Tanmateix, són ben pocs els valents que s’animen a viure allà, on la vida no és fàcil per a aquells qui han viscut sempre envoltats per la cridòria i els ritmes frenètics de la vida en la ciutat.

Carrer de Vistabella del Maestrat (Castelló, 2013)

Muralla de Vistabella (Castelló, 2013)

Església fortificada de Vistabella (Castelló, 2013)

La ruta des de Sant Joan de Penyagolosa pel Barranc de la Pegunta en Sports Tracker.

Pin It on Pinterest