[…] les muntanyes, ignorades en cara quasi bé, sols contemplades a distància, les intuïa ja com a amplària de Déu, com a món transitable amb seguretat per les nostres pròpies cames, oberta a la grandesa del cel. Ja somniava en les carenes definitives i rotundes, en la bellesa indecisa dels horitzons perduts en la blavor de les distàncies, en les foies recòndites, en els aspres barrancs, en els abismes esborronadors. Pels seus vessants, m’imaginava que em sorprendria a cada passa la riquesa inesgotables d’un panorama complexíssim que ofrenaria perspectives sempre noves a cada turó, a cada tossal, a cada revolt de les afraus basardoses, en els desventats planells, per dins els callats fondals, en els crestalls abruptes, en el llit entortillat de les rieres, en els ombriencs boscatges, sobre els desnevats rònecs i melangiosos…
Com omplien la meua ment d’infant contemplatiu aquests pensaments, aquesta admiració per la natura imaginada tendra, temptadorament paradisíaca i bona per l’esplai de l’home, o ferrenya i feréstega, però sempre sadollada de vida i de bellesa! Seure sota un pi que ha combatut cent dures hivernades…
Enric Valor